homaris' photos

Vermell capvespre d'espais oberts abans que la nit tanqui el llum i caigui la foscor a muntanyes i valls. A partir d'aquest moment tot és futur i el seu alé és el camí dels somnis, un viatge que no és ni la nit ni el dia.

Els turons son feixucs desprès de la pluja. El camí ni fineix ni canvia. Només un mar d'ones sota el cel brumós de la serralada i la veu que torna sempre amb les seves ales blanques. Les muntanyes mantenen el seu propi jardí.

Desprès del silenci de la nit el cor escolta cançons d'ocells matiners enjogassats. Ara és temps de sol major de cercar les ombres del bosc però de sobte, a mig camí tot s'omple a pleret d'aquests exuberància i plenitud groga de la dama del Pirineu dins la plenitud completa dels prats verds. (Lilium Pyrenaicum - Marcòlic Grog)

La tarda lleugera dibuixa un univers verd paral·lel. A mitja llum, el temps s’atura com si algú, en un breu instant tanqués el ulls i no s’adonés que viu en una profunda enyorança infinita de muntanyes i prats. I quan torna a obrir els ulls tampoc s’adona de la processó d’ombres romanceres de l’horabaixa. Mirar no es veure coses si no entendre-les.

Diries, potser que apareixen d'un dia per l'altre i, a poc a poc subtilment omplen prats i vora camins Si t'ajups i les mires de ben a prop n'escoltaràs la cançó: " L'estiu no vol flors sense música" I quan m'aixeco i miro al voltant recordo les meves fantasies les imatges del goig

Entre roques antiquíssimes i amb un murmuri de llum llisca l'aigua lliure per corriols erràtics. A la vora del camí dins l'ombra tardana l'aigua no té on quedar-se a passar la nit. L'aire plana damunt meu i somriu. Jo callo i deixo que el temps, com l'aigua, se m'escoli entre les mans.

Amb les mans endreço els cims amb els dits n'escric els noms amb les cames els abasto amb el cor els anhelo amb els ulls en faig el mapa i me'ls enduc a casa.

L'ombra no existiria sense les fulles Les fulles verdes no hi serien si no fos primavera. No seria primavera si alguna cosa no comencés. No es comença res ni aquest faig existiria si abans no haguessin crescut falgueres Les falgueres creixen als prats Les dalles fa temps que no treballen El bosc guanya, l'home perd L'home ja no treballa el bosc al capdavall tot és una qüestió de resiliència. Aquesta ombra és, doncs, l'ombra de l'absència Onsevulla que respiro hi ha aquesta paraula que pronuncio lentament mentre en algun lloc res és menys que res. I encara, el bosc i les seves ombres són d'una bellesa esborronadora.

Veig davant meu les muntanyes de l'avenir, les mateixes que ara contemplo com carenes d'or vives i enceses. Els temps passen per tothom, elles queden ací, amb neu a l'hivern i dolços prats a l'estiu coronats per núvols amics. No vull mirar darrera per no veure l'horitzó, ara llunyà, la línia fosca que els homes en diuen desenvolupament i que no és altre cosa que obscurantisme.