Nora Caracci's photos with the keyword: ermita

cappella San Sebastiano - Marmora - Piemonte - Occitania (serie) In una delle valli occitane in territorio italiano, in un paesino sparso tra tante borgate, ho potuto visitare questa deliziosa antica (1450) cappella dedicata ai SS. Sebastiano e Fabiano. Sulla destra c'è un'apertura che una volta era l'entrata principale, ora chiusa da un vetro. A sinistra la vecchia abside. Mi sono piaciuti molto gli affreschi dei quali vi presento una carrellata, vedere qui sotto. Sono stati dipinti alla fine del XV secolo da Giovanni (Jean) Baleison di Demonte, operante tra Piemonte, Liguria e Francia, restaurati nel 1985. I dipinti dell’antica abside rappresentano al centro la Madonna in trono con il Bambino, affiancata da san Costanzo e da un altro giovane santo, probabilmente san Fabiano; ai lati di ciascuno ci sono gli Evangelisti, intenti a lavorare sui loro libri, mentre il superiore arco trionfale riporta scene dell’Annunciazione. All'esterno, in corrispondenza della vecchia entrata, San Cristoforo e San Bernardo da Mentone (con il diavolo in catene) Lo scarno arredo della cappella, oggetto di ripetuti furti, conserva una tela seicentesca di impronta rustica, raffigurante la Madonna col Bambino, san Sebastiano e san Rocco. Explored Do not use my images on websites, blogs or other media without my explicit written permission. All rights reserved - Copyright © Nora Caracci

Malgrat ser oriünd d'Atenes, la llegenda diu que cap a l'any 700 Sant Gil va arribar a Núria procedent de la Provença, on havia fundat un monestir. Tenia l'objectiu d'assolir la pau i la tranquil·litat de la vida eremítica. Sant Gil passava els dies lliurat a l'oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre elles la imatge de la Mare de Déu de Núria. Diuen que, quan Sant Gil va arribar a la vall, ja hi va portar la creu. El sant s'allotjava en una cova que ara porta el seu nom i dedicava una part del seu temps a conviure amb els pastors que portaven el bestiar als prats d'aquelles muntanyes. Amb ells compartia la seva vianda: una mica de gra cuinat en una olla de coure. Quan el menjar era a punt, Sant Gil feia sonar una campana per avisar els comensals. L'estada de Sant Gil a l'empara d'aquestes valls amarades de neu i aigua va durar tan sols quatre anys. Qui sap si perseguit pels arrians, Sant Gil va haver de fugir a corre-cuita cap a la Provença. Anys més tard, on segons la llegenda va aparèixer una llum resplendent que procedia d'una bella imatge de la Mare de Déu i on també hi havia una creu, una campana i una olla de coure, a començaments del segle XVII, es construí l'ermita dedicada a Sant Gil que, transformada i arranjada, s'ha conservat fins avui dia. PS: qui siamo in Spagna, Catalogna, vicino al confine francese. Do not use any of my images on websites, blogs or other media without my explicit written permission. All rights reserved - Copyright © Nora Caracci