Però aquesta noia silenciosa que ocupa el meu llit, emparedada viva en ella mateixa, perfecta en la seva ubicació com la sorra humida a la conca d'una estrella de plàstic, amb una precisió que sembla inevitable, d'on em ve?, i d'on no em ve? Cada gest seu, fins i tot el més insignificant, col·locar-se una tira de cabell darrera l'orella o servir aigua del porró, es realitza d'acord amb unes trajectòries preestablertes, que exclouen tota dispersió inútil d'energia. Hi ha en ella la regularitat misteriosa i essencial de les òrbites celests. És extrany, però mai no he pensat a passar-li un braç per les espatlles, a repenjar la meva boca en la seva, a fregar-li una sina. Potser és la sensació de buida completesa que adverteixo en ella, fins quan dorm, la pobresa absoluta que es disposa amb tanta bellesa, el que m'impedeix de desordenar aquell equilibri amb un gest superflu. Seria com llançar una pedra a la llum freda que ve dels estels apagats.
Diari d'un mil·lenni que fuig- Marco Lodoli