Les aules d'un institut, brillants pel sol del matí, travessades per suaus rajos de la tarda. Aquella sala magna on enterràrem els nostres somnis: els dies sense futur. La consulta d'un metge on un número et donà l'oportunitat de ser escoltat. Aquell menjador de la casa, pintat per la llum de la posta que es filtra pels vidres a l'hivern, o per les persianes a l'estiu. Un vell racó d'un cafè antic, l'interior d'un aeroport en el qual esperem l'avenir.
Llocs que ens han vist, que ens van veure; tenen alguna cosa d'íntim, i de públic ensems. Alguna cosa nostra ha quedat allà, aturada malgrat el pas del temps, malgrat l'oblit de les nostres vides.
La pols ens farà recordar com érem, i qui érem, atrapada allà per l'eternitat. Haurem dit adéu, haurem estat ombres vives, haurem partit on ningú no sap. Però aquells llocs que perduraran més que nosaltres, contindran segons, minuts, potser hores del que fórem. Si poguéssim tornar-hi, descobriríem que més enllà d'un espai, hi ha un temps que ens arrossega cap l'infinit. Un infinit que mai serem capaços de retrobar.. El perquè, és massa fàcil d'explicar, però massa difícil de comprendre..